lluny dels ponts de madison

Me'n recordo de X.V. Fill rebel de família bona de Girona. Atractiu, rosset rinxolat, amb una dent partida, somriure de malparit... No sé quan ni perquè ens vam fer amics. Massa vincles inconnexos i massa interessos comuns.

Regentava un restaurant a l'Escala. Jo hi anava sovint a fer el sopar i a pescar. Ell era més pescador que restaurador. Però als noranta tot es barrejava.




Hi ha un animaló que ronda per casa. De moment es queda fora. Però sovint l'entreveig entre la porta vidriada i la persiana exterior. Deu fer uns 40 centímetres i la persiana toca a terra. És ràpid i s'amaga bé. Sembla un dragó -molt més gros- però  té orelles punxegudes. No em fa por... és com si sempre hi hagués estat. He trobat les seves ditades als vidres. Són rodones,  com ventoses. Cinc.





Torno a preparar el viatge. Per sort, el tornaré a fer sol. Als camins perillosos la companyia és un llast. Si te l'estimes. Només sol pots trobar els propis límits sense pensar en els límits d'altri.

Vull pensar que, potser, la màgia pot tornar. Però em sembla molt impossible. Em sento molt lluny dels ponts de madison. De què pugui succeir.





Lluny de l'absurditat quotidiana, vaig a trobar-me a pel amb l'onada.