dilluns, 5 de desembre de 2016

Coses del Tao


Em miro Merlí. La sèrie ha tingut alts i baixos sense ser excel·lent. Els nois em diuen que és poc creïble, poc realista, des del seu punt de vista de viure la vida a un institut en una època semblant de la que vol reflectir la pantalla. Però se la miren igual i dóna per comentar els missatges que hi surten.

Provo de prendre'm la vida amb filosofia Tao. Fa anys que ho provo. Però no  me'n surto gaire.

M'entra un correu. Una proposta.

Potser l'agafaré. O m'hi deixaré portar.

Si fos possible... estaria bé poder imaginar un futur sense tornar al present.

dissabte, 3 de desembre de 2016

Ahir hauries fet anys. Et vaig recordar igualment.


Després dels anys et recordo -molt sovint- sense angoixa. Sense el dolor dels moments més durs compartits; sense la incomprensió quotidiana.

El dia que inventin les ulleres per l'ànima ens podrem distanciar en fraccions de segon del present més punyent, del més apassionat o del més contradictori. I veurem, amb la perspectiva dels anys, la poca trascendència de les emocions immediates. Potser la majoria no se les voldran posar. Probablement jo tampoc ho faria però tinc  la sort que no tindré opció de triar.

Ahir, dos de desembre, no va ser un dia amable. M'hauria agradat acomiadar-me de la setmana amb placidesa. Poder recordar-te a estones mentre feia el cigarret. A la feina, on passo tantes hores malpagades, em va tornar la sensació reiterada de necessitat de claudicar. No em paguen prou per la feina que faig i molt menys per haver d'aguantar la mai prou reconeguda estupidesa humana.

Després una pausa reconciliadora amb els fills. Prou que ho saps com de difícil és la convivència amb qui és sang de la teva sang de quan vas viure com a mare meva. Encara vam acabar el dia, o la nit, en família i encara hi va haver temps per tornar a sentir l'amarga remor de l'odi contingut, malpaït, acumulat.

Vam arribar a casa i jo, molt cansat.

D'aquí dos mesos farà anys que se't va escapar la vida per la boca, sanglotant sang. He heretat de tu que se'm morin els dits al dematí. He heretat moltes més coses, tant se val.

Però cada dia que se'm moren els dits recordo, em recorden, el color marbre de la teva pell, el mateix color marbre de la pell del pare, quan ens vau deixar. Diuen que la memòria és mentidera i que ens ho  fa tot de més bon portar. No ho sé pas...

Sento pena, molta pena. I em sembla que ni que s'haguessin inventat, unes ulleres per l'ànima no  ho canviarien.

 

dilluns, 21 de novembre de 2016

dilluns de mostra



Entorno les finestres electròniques -també la tv- per pensar-me un altre o jo mateix. 

Cada dia em miro al mirall del meu fill. Al més evident. I cada dia entenc més que no he d'intervenir... si no em demana. No hi fa res la seva discapacitat ni les meves: som persones que aprenem cada dia així com sentim i com ens va. I de res serveix el que no sigui ser al seu costat. De res serveix res que no sigui el petó que li faig cada matí quan es lleva a casa, o el que ell em fa cada nit abans d'anar-se'n a dormir, quan dorm a casa.


A estones recordo com eren les meves tardes amb 17 i 18 anys. I me n'alegro que els meus fills -tots dos- siguin tant lluny de com jo era. No oblido i vull no oblidar. Sé que no he estat el millor pare. Ni tant sols un bon pare. He provat de ser més proper emocionalment del que el meu pare va ser amb mi. I ho provo cada dia.

Les parets de casa, que abans quasi no existien acollint-me, ara es tornen feixugues.  Quan pugui hauré d'abandonar l'herència. Si pot ser, aviat.



Si la vida em dugués una espurna no sé si m'ho creuria. Potser la deixaria passar pensant que és un miratge. O potser... m'hi arraparia, com a la darrera fusta del del naufragi.



Pensaments tèrbols enllà... ha passat un altre dilluns,  com tants d'altres, i demà caldrà tornar-hi a fer que la vida circuli sense mirar-me massa a cap mirall. No fos cas que em cregués alguna cosa...






diumenge, 13 de novembre de 2016

Els fets i la seva descripció









He fet moltes feines treballant a moltes empreses. És el que té començar a ser vell i haver viscut en un temps en el que el més habitual ha estat la provisionalitat.

Si Sant Pere m'ho pregunta -que no ho farà- li contestaré que he viscut una vida provisional. Provisional, inhòspita i feixuga. I, sobretot, incomprensible en les relacions humanes.

De menut m'agradava molt llegir. M'era molt més fàcil entendre el que em deien les paraules impreses que no pas les contradiccions que expressaven els humans entre el que deien i el que acabaven fent. Un dia ho vaig entendre: a part de que la capacitat i la voluntat d'expressar-se i de comunicar-se del humans no escriptors era limitada i molt, hi havia humans que es comunicaven amb mala intenció. I amb mala intenció vull dir, dient coses que no eren coherents amb el seu pensar. (anys més tard, vaig llegir la teoria de les lleis fonamentals de l'estupidesa humana que em va explicar moltes coses per poder entendre l'espècie).

Vull seguir pensant, però, que els humans d'entrada som bons i tenim bons sentiments cap els altres. O que en el fons en algun moment tothom i totdon deixa entreveure la seva ànima bona.

En canvi, el dia a dia em diu que no. Que per més que farcim de bones intencions el nostre caparró quan ens en anem a dormir i "ens veiem tant esquifits, cada un per ell mateix, i cada un per els demés" (com deia en Sisa), ens acaba dient en despertar que hem de fer la nostra i trepitjar -poc o molt- qui calgui. I que el barem de la trepitjada el marca el nostre estatus social, econòmic, acadèmic o moral. Que sí, que mirarem de trepitjar poc a l'inútil, al tarat o al pobre si no molesta o no ens interpel·la gaire. Que serem bones persones si no ens toquen allò que no sona. Que no ens treguin de la nostra zona de confort.

Perquè si algú gosa fer-ho, com que tenim cultura, coneixements, sentit comú i la veritat... defensarem amb tots els arguments la nostra visió del món i ens quedarem perplexos de la incomprensió  aliena.

I reconeixerem la frontera entre uns i altres. El mur que ens separa. El mur que no volem desfer.

Segurament que a tots ens aniria bé que a escola ens donéssin eines per a poder i saber  descriure per escrit i oralment el que veiem, el que pensem, el  que sentim...

Seria un primer pas. Després caldria una segona assignatura que ens ensenyés a llegir i escoltar i a interpretar la comunicació dels altres.