dilluns, 5 de desembre de 2016

Coses del Tao


Em miro Merlí. La sèrie ha tingut alts i baixos sense ser excel·lent. Els nois em diuen que és poc creïble, poc realista, des del seu punt de vista de viure la vida a un institut en una època semblant de la que vol reflectir la pantalla. Però se la miren igual i dóna per comentar els missatges que hi surten.

Provo de prendre'm la vida amb filosofia Tao. Fa anys que ho provo. Però no  me'n surto gaire.

M'entra un correu. Una proposta.

Potser l'agafaré. O m'hi deixaré portar.

Si fos possible... estaria bé poder imaginar un futur sense tornar al present.

dissabte, 3 de desembre de 2016

Ahir hauries fet anys. Et vaig recordar igualment.


Després dels anys et recordo -molt sovint- sense angoixa. Sense el dolor dels moments més durs compartits; sense la incomprensió quotidiana.

El dia que inventin les ulleres per l'ànima ens podrem distanciar en fraccions de segon del present més punyent, del més apassionat o del més contradictori. I veurem, amb la perspectiva dels anys, la poca trascendència de les emocions immediates. Potser la majoria no se les voldran posar. Probablement jo tampoc ho faria però tinc  la sort que no tindré opció de triar.

Ahir, dos de desembre, no va ser un dia amable. M'hauria agradat acomiadar-me de la setmana amb placidesa. Poder recordar-te a estones mentre feia el cigarret. A la feina, on passo tantes hores malpagades, em va tornar la sensació reiterada de necessitat de claudicar. No em paguen prou per la feina que faig i molt menys per haver d'aguantar la mai prou reconeguda estupidesa humana.

Després una pausa reconciliadora amb els fills. Prou que ho saps com de difícil és la convivència amb qui és sang de la teva sang de quan vas viure com a mare meva. Encara vam acabar el dia, o la nit, en família i encara hi va haver temps per tornar a sentir l'amarga remor de l'odi contingut, malpaït, acumulat.

Vam arribar a casa i jo, molt cansat.

D'aquí dos mesos farà anys que se't va escapar la vida per la boca, sanglotant sang. He heretat de tu que se'm morin els dits al dematí. He heretat moltes més coses, tant se val.

Però cada dia que se'm moren els dits recordo, em recorden, el color marbre de la teva pell, el mateix color marbre de la pell del pare, quan ens vau deixar. Diuen que la memòria és mentidera i que ens ho  fa tot de més bon portar. No ho sé pas...

Sento pena, molta pena. I em sembla que ni que s'haguessin inventat, unes ulleres per l'ànima no  ho canviarien.