dissabte, 5 d’agost de 2017

si fos (declaració)

Et trobaria per casualitat.

Dos mesos, potser tres,  per tastar el paradís. I deixar-lo allà, a la punta dels dits, de la llengua. Tastant-lo amb tot el paladar. Com ha de ser.

Els grans somnis duren tota una vida i es viuen en un instant. Un  instant minúscul de potser dos o tres mesos.  No hi ha gaire temps per més. I el que hi ha, és sobrer.

Sense marges ni mesures. La vida a pel. I res més.






divendres, 27 de gener de 2017

lluny dels ponts de madison


Me'n recordo de X.V. Fill rebel de família bona de Girona. Atractiu, rosset rinxolat, amb una dent partida, somriure de malparit... No sé quan ni perquè ens vam fer amics. Massa vincles inconnexos i massa interessos comuns.

Regentava un restaurant a l'Escala. Jo hi anava sovint a fer el sopar i a pescar. Ell era més pescador que restaurador. Però als noranta tot es barrejava.




Hi ha un animaló que ronda per casa. De moment es queda fora. Però sovint l'entreveig entre la porta vidriada i la persiana exterior. Deu fer uns 40 centímetres i la persiana toca a terra. És ràpid i s'amaga bé. Sembla un dragó -molt més gros- però  té orelles punxegudes. No em fa por... és com si sempre hi hagués estat. He trobat les seves ditades als vidres. Són rodones,  com ventoses. Cinc.





Torno a preparar el viatge. Per sort, el tornaré a fer sol. Als camins perillosos la companyia és un llast. Si te l'estimes. Només sol pots trobar els propis límits sense pensar en els límits d'altri.

Vull pensar que, potser, la màgia pot tornar. Però em sembla molt impossible. Em sento molt lluny dels ponts de madison. De què pugui succeir.





Lluny de l'absurditat quotidiana, vaig a trobar-me a pel amb l'onada.


 

dissabte, 7 de gener de 2017

entrada sense sortida


hi  ha motius, hi ha emocions... en conjunt, somortes.

Tres esperits em vetllen. Els dies passen febles i les setmanes es toquen. Observo com es fa  vell el carrer i la selva claudica a les inclemències. L'oracle m'avisa que s'acaba el temps de disbauxa i sé que no estic preparat. Mai ho estem? Jo, que sempre he preparat les coses d'antuvi, perquè és on sento la comoditat... em veig a venir l'onada que ho precipita i m'estic estany.

agraeixo el silenci.

No em cal ningú més que embruti a casa. Tot està bé com està i els convits es fan de portes enfora. En faig prou amb un coixí. Encara que enyori el massatge.

ho he viscut tot.

Ara, queda esperar... que passi el  temps, que ha de passar.

dilluns, 2 de gener de 2017

diferents entre nosaltres


Vaig trobar la Montse el dia dels nassos. La Montse és una veïna que viu davant per davant. Ens coneixem de tota la vida tot i que potser només hem tingut mitges converses d'ascensor al carrer els darrers 4 o  5 cinc anys. No coincidim gaire enlloc. I només ens trobem pel carrer si jo no faig horari de feina. Som, doncs, coneguts i/o saludats.

Quan abans d'ahir la vaig veure venir per la mateixa vorera vaig pensar que li desitjaria bon any. Ella es va aturar i ja vaig veure que volia una mica més que una salutació. No em fa res de parlar amb qui vol parlar si no  tinc pressa.

Només en trenta segons vam passar del bon cap d'any a "quina vergonya d'aquests temps, i que haguem de pagar la llum a tots aquests que venen de fora -tu ja m'entens i no cal dir noms- i nosaltres amb pensions de misèria pagant cada mes".

Si la Montse hagués estat de la família o si ens coneguéssim i haguéssim parlat de la vida, l'amor i la mort de fa temps, segurament l'hauria engegat a la merda o a prendre pel sac. Ja se sap que la confiança fa fàstic. Però li vaig tocar lleugerament el braç esquerra amb la meva mà dreta i li vaig dir: "Montse, no t'equivoquis... tots hauríem de tenir la llum i el  gas de franc. Ells i nosaltres. I en Felipe González hauria de ser a una residència d'avis enlloc de ser a un consell d'administració".

Es va quedar uns segons muda. Després em deia que sí, que quanta raó que tens...

Em sap greu tantes bones persones atemorides. Em sap greu tanta classe mitja baixa sense arguments i tants polítics esade sense adonar-se'n.

Falta molt més entendre i compensar amb arguments. Falta llegir. Falta saber veure llum en les paraules com les que Eva Piquer sap escoltar en aquesta entrevista a John Berger

Saber veure la realitat des de la diferència sense posar en guetos als diferents. Perquè els que ens són suposadament més propers, sovint poden ser els més diferents.

diumenge, 1 de gener de 2017

sense propòsits ni despropòsits


Els boigs prenen per realitats els despropòsits de llur enteniment. Ruyra Parada

Com més va més em costa deixar-me sorprendre per les paraules i pels que les diuen. També per les meves. I potser per això ben poques vegades puc parlar enraonadament i les deixo a recés, sota l'ombra.

El diccionari de l'IEC en diu: "acció i efecte de (...) formar la intenció d'una cosa".  Dit així sembla clar que  fer-se propòsits és una pèrdua de temps considerable perquè d'antuvi tothom ja sap que amb la intenció no n'hi ha prou. Però també és cert que sense propòsit no hi hauria decisió.

Penso en el temps que ha de venir. Poc, perquè el que realment importa és el present. Però hi penso. En el temps i en els escenaris que han de venir i que són a la meva mà. Els propòsits i les decisions vindran més endavant.

M'ha agradat llegir un pensament que diu que la cinquantena és la vellesa de la joventut, i la seixantena la joventut de la vellesa.  (He trobat que la va escriure Teresa Cremisi)

Per sort, de tant en tant, encara em pot sorprendre trobar persones que puguin trenar bé les paraules. I només per això, ja paga la pena encetar un altre any. I seguir creient, una mica, que encara hi pot haver excepcions a la tant generalitzada estupidesa humana.