dilluns, 21 de novembre de 2016

dilluns de mostra



Entorno les finestres electròniques -també la tv- per pensar-me un altre o jo mateix. 

Cada dia em miro al mirall del meu fill. Al més evident. I cada dia entenc més que no he d'intervenir... si no em demana. No hi fa res la seva discapacitat ni les meves: som persones que aprenem cada dia així com sentim i com ens va. I de res serveix el que no sigui ser al seu costat. De res serveix res que no sigui el petó que li faig cada matí quan es lleva a casa, o el que ell em fa cada nit abans d'anar-se'n a dormir, quan dorm a casa.


A estones recordo com eren les meves tardes amb 17 i 18 anys. I me n'alegro que els meus fills -tots dos- siguin tant lluny de com jo era. No oblido i vull no oblidar. Sé que no he estat el millor pare. Ni tant sols un bon pare. He provat de ser més proper emocionalment del que el meu pare va ser amb mi. I ho provo cada dia.

Les parets de casa, que abans quasi no existien acollint-me, ara es tornen feixugues.  Quan pugui hauré d'abandonar l'herència. Si pot ser, aviat.



Si la vida em dugués una espurna no sé si m'ho creuria. Potser la deixaria passar pensant que és un miratge. O potser... m'hi arraparia, com a la darrera fusta del del naufragi.



Pensaments tèrbols enllà... ha passat un altre dilluns,  com tants d'altres, i demà caldrà tornar-hi a fer que la vida circuli sense mirar-me massa a cap mirall. No fos cas que em cregués alguna cosa...






diumenge, 13 de novembre de 2016

Els fets i la seva descripció









He fet moltes feines treballant a moltes empreses. És el que té començar a ser vell i haver viscut en un temps en el que el més habitual ha estat la provisionalitat.

Si Sant Pere m'ho pregunta -que no ho farà- li contestaré que he viscut una vida provisional. Provisional, inhòspita i feixuga. I, sobretot, incomprensible en les relacions humanes.

De menut m'agradava molt llegir. M'era molt més fàcil entendre el que em deien les paraules impreses que no pas les contradiccions que expressaven els humans entre el que deien i el que acabaven fent. Un dia ho vaig entendre: a part de que la capacitat i la voluntat d'expressar-se i de comunicar-se del humans no escriptors era limitada i molt, hi havia humans que es comunicaven amb mala intenció. I amb mala intenció vull dir, dient coses que no eren coherents amb el seu pensar. (anys més tard, vaig llegir la teoria de les lleis fonamentals de l'estupidesa humana que em va explicar moltes coses per poder entendre l'espècie).

Vull seguir pensant, però, que els humans d'entrada som bons i tenim bons sentiments cap els altres. O que en el fons en algun moment tothom i totdon deixa entreveure la seva ànima bona.

En canvi, el dia a dia em diu que no. Que per més que farcim de bones intencions el nostre caparró quan ens en anem a dormir i "ens veiem tant esquifits, cada un per ell mateix, i cada un per els demés" (com deia en Sisa), ens acaba dient en despertar que hem de fer la nostra i trepitjar -poc o molt- qui calgui. I que el barem de la trepitjada el marca el nostre estatus social, econòmic, acadèmic o moral. Que sí, que mirarem de trepitjar poc a l'inútil, al tarat o al pobre si no molesta o no ens interpel·la gaire. Que serem bones persones si no ens toquen allò que no sona. Que no ens treguin de la nostra zona de confort.

Perquè si algú gosa fer-ho, com que tenim cultura, coneixements, sentit comú i la veritat... defensarem amb tots els arguments la nostra visió del món i ens quedarem perplexos de la incomprensió  aliena.

I reconeixerem la frontera entre uns i altres. El mur que ens separa. El mur que no volem desfer.

Segurament que a tots ens aniria bé que a escola ens donéssin eines per a poder i saber  descriure per escrit i oralment el que veiem, el que pensem, el  que sentim...

Seria un primer pas. Després caldria una segona assignatura que ens ensenyés a llegir i escoltar i a interpretar la comunicació dels altres.