He fet moltes feines treballant a moltes empreses. És el que té començar a ser vell i haver viscut en un temps en el que el més habitual ha estat la provisionalitat.
Si Sant Pere m'ho pregunta -que no ho farà- li contestaré que he viscut una vida provisional. Provisional, inhòspita i feixuga. I, sobretot, incomprensible en les relacions humanes.
De menut m'agradava molt llegir. M'era molt més fàcil entendre el que em deien les paraules impreses que no pas les contradiccions que expressaven els humans entre el que deien i el que acabaven fent. Un dia ho vaig entendre: a part de que la capacitat i la voluntat d'expressar-se i de comunicar-se del humans no escriptors era limitada i molt, hi havia humans que es comunicaven amb mala intenció. I amb mala intenció vull dir, dient coses que no eren coherents amb el seu pensar. (anys més tard, vaig llegir la teoria de les lleis fonamentals de l'estupidesa humana que em va explicar moltes coses per poder entendre l'espècie).
Vull seguir pensant, però, que els humans d'entrada som bons i tenim bons sentiments cap els altres. O que en el fons en algun moment tothom i totdon deixa entreveure la seva ànima bona.
En canvi, el dia a dia em diu que no. Que per més que farcim de bones intencions el nostre caparró quan ens en anem a dormir i "ens veiem tant esquifits, cada un per ell mateix, i cada un per els demés" (com deia en Sisa), ens acaba dient en despertar que hem de fer la nostra i trepitjar -poc o molt- qui calgui. I que el barem de la trepitjada el marca el nostre estatus social, econòmic, acadèmic o moral. Que sí, que mirarem de trepitjar poc a l'inútil, al tarat o al pobre si no molesta o no ens interpel·la gaire. Que serem bones persones si no ens toquen allò que no sona. Que no ens treguin de la nostra zona de confort.
Perquè si algú gosa fer-ho, com que tenim cultura, coneixements, sentit comú i la veritat... defensarem amb tots els arguments la nostra visió del món i ens quedarem perplexos de la incomprensió aliena.
I reconeixerem la frontera entre uns i altres. El mur que ens separa. El mur que no volem desfer.
Segurament que a tots ens aniria bé que a escola ens donéssin eines per a poder i saber descriure per escrit i oralment el que veiem, el que pensem, el que sentim...
Seria un primer pas. Després caldria una segona assignatura que ens ensenyés a llegir i escoltar i a interpretar la comunicació dels altres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada