dilluns de mostra

Entorno les finestres electròniques -també la tv- per pensar-me un altre o jo mateix. 

Cada dia em miro al mirall del meu fill. Al més evident. I cada dia entenc més que no he d'intervenir... si no em demana. No hi fa res la seva discapacitat ni les meves: som persones que aprenem cada dia així com sentim i com ens va. I de res serveix el que no sigui ser al seu costat. De res serveix res que no sigui el petó que li faig cada matí quan es lleva a casa, o el que ell em fa cada nit abans d'anar-se'n a dormir, quan dorm a casa.


A estones recordo com eren les meves tardes amb 17 i 18 anys. I me n'alegro que els meus fills -tots dos- siguin tant lluny de com jo era. No oblido i vull no oblidar. Sé que no he estat el millor pare. Ni tant sols un bon pare. He provat de ser més proper emocionalment del que el meu pare va ser amb mi. I ho provo cada dia.

Les parets de casa, que abans quasi no existien acollint-me, ara es tornen feixugues.  Quan pugui hauré d'abandonar l'herència. Si pot ser, aviat.



Si la vida em dugués una espurna no sé si m'ho creuria. Potser la deixaria passar pensant que és un miratge. O potser... m'hi arraparia, com a la darrera fusta del del naufragi.



Pensaments tèrbols enllà... ha passat un altre dilluns,  com tants d'altres, i demà caldrà tornar-hi a fer que la vida circuli sense mirar-me massa a cap mirall. No fos cas que em cregués alguna cosa...